Els viatges d'en Saraia

El Rebost d'en Pere

2006-11-22T22:27:00.000+01:00

Viatge gastronòmic. El dilluns es van donar les estrelles Michelin d'aquest any i mira per on Banyoles ha tingut premi. En Pere Arpa ha obtingut el reconeixement d'aquesta prestigiosa guia gastronòmica i el seu restaurant, el Rebost d'en Pere, ja té la seva estrella Michelin. Val la pena anar-hi perquè realment s'ho val. Ara bé... aneu-hi abans no apugin els preus que les estrelles Michelin es fan pagar.

El Rebost d'en Pere està situat al carrer Àngel Guimerà, al costat mateix de la Plaça Major (que aprofito per dir que ha quedat molt xula amb les reformes fetes i sobretot sense cotxes).

Vespa

2006-11-15T07:55:00.000+01:00

Aquest cap de setmana he tancat una etapa més de la meva vida... m'he venut la vespa. M'ha costat molt pendre aquesta decisió perquè m'encantava i funcionava perfectament. Però ara no l'utilitzava i prefereixo que en disfruti algu altre abans que s'acabi pudrint i morint d'avorriment. Era un model primavera 75 i més que viatges el que hem fet junts són moltíssims trajectes a Barcelona, del pis a la feina i de la feina al pis. Era ideal per petits desplaçaments. Buf, no continuo parlant-ne que encara trucaré al que me l'ha comprat per fer-li una contraoferta.

Renfe

2006-11-05T08:53:00.000+01:00

Aquest és una entrada protesta sobre com la Renfe ens està fent la vida impossible a uns quants. Partim de la idea que sempre m'ha agradat viatjar en tren. Els meus primers viatges per Europa els vaig fer en tren (era el mitjà més econòmic per moure's), i recordo grans odissees de 20 o 24 hores per anar de Girona a Praga, a Paris, o al nord d'Italia. Recordo organitzar amb temps els nostres horaris i canvis de tren que mai ens acabavem de funcionar i sempre acabavem agafant trens que ni sabiem que existien i improvitzant horaris a mida que arribavem a les diferents ciutats del trajecte. Però això no era cap problema. Ens agradava viatjar d'aquesta manera i ja ens anava bé.

La cosa canvia últimament quan el tren passa a ser una necessitat per poder-te desplaçar. Cada dia agafo un tren a Girona per anar a treballar a Barcelona. Al viatge d'una hora i 15 minuts li hem de sumar (a part de la mitja hora de Banyoles a Girona) els constants retards a que ens té mal acostumats la pitjor empresa ferroviaria d'Europa, la Renfe. No hi ha dia que no passi alguna cosa, si no són les obres de l'AVE és la pluja o l'aturada d'un tren de mercaderies que no deixa passar o ves a saber què. Un trajecte d'una hora i 15 minuts es transforma en un agobio. A això se li afegeix que els dilluns i divendres hi ha lluites per aconseguir un dels pocs seients que queden lliures.

El més fort de tot això és l'actitud d'aquesta empresa. Ja pots parlar amb els revisors (interventors com es fan dir ells... tot i que jo no els he vist intervenir mai i enlloc) que mai ningú no sap res. Sembla com si estiguessin quedant-se amb tu amb la cara de sorpresa que fan, com si fos la primera noticia d'aquests retards i anomalies. Impressionant.

I resulta que aquests viatges no els faig per plaer sinó per anar a treballar. I l'actitud de la Renfe sembla com de perdonavides, com si ens fessin un favor molt gran en portar-nos a Barcelona. I resulta que paguem els nostres bitllets. Ves quina cosa. Prou trist que és haver de treballar com perquè el mitjà de transport (públic per cert...) et perjudiqui més que t'ajudi.

I ja n'hi ha prou d'aquestes contradiccions polítiques. Hem de fer servir el transport públic i deixar el cotxe a casa. Completament d'acord, però mentre això funcioni així és impossible que la cosa rutlli i vagi a més. I també podríem parlar de la construcció de la línea de l'AVE. Aquest no serà el meu tren. Per preu jo no podré agafar-lo. Llavors la meva pregunta és: perquè he d'aguantar les obres d'un tren que jo no agafaré mai? I la meva línea de tren, quan la milloraran? Amb una mica de bona gestió aquest trajecte podria durar 60 minuts i amb això potser no calia fer aquesta tant molesta via de l'AVE que només podran utilitzar persones amb un cert estatus econòmic.

Jo, quin remei, no tinc altra opció que agafar el tren per anar a treballar. I continuaré agafant-lo. Però a partir d'ara em negaré a ensenyar el bitllet sempre que tinguem retards i sempre que vagi dret o tirat pel passadís o entrades del tren.

La història del senyor Sommer

2006-10-11T22:23:00.000+02:00

Fa temps vaig llegir un llibre de Patrick Süskind anomenat La història del senyor Sommer que em va agradar moltíssim. Ja havia llegir El perfum i com que m'havia agradat molt em vaig decidir a continuar amb aquest autor. Després ja no vaig parar fins llegir els altres llibres que té l'autor publicats: El contrabaix, El colom i Tres historias y una reflexión.

'En un poblet alemany on qualsevol petit incident adquireix ràpidament la categoria de notícia, un nen comença a interessar-se per un personatge que veu passar cada dia pels voltants de la vila com un fatasma: es tracta del senyor Sommer, que amb la seva motxilla i un llarg bastó camina incessantment des que surt el sol fins a ben entrada la nit sense dir res a ningú, faci fred o calor. La història del senyor Sommer és una bellíssim conte que, a través de la mirada innocent i alhora aguda d'un nen transporta el lector a un món ple de sensacions on la imaginació, la sensibilitat i un fi sentit de l'humor s'imposen inexorablement'.

Un relat que ens mostra la frescura d'un nen amb molta imaginació, capaç d'enfilar-se als arbres més alts i veure-hi des d'allà un munt de coses que la gent des de baix no veu, enamorat de la Carolina Kückelmann , atemorit per la senyoreta Funkel i, sobretot, sorprès pel comportament d'un home enigmàtic, obscur i inquietant que acabarà tenint un record inborrable en la seva infància: el senyor Sommer.

El llibre està acompanyat d'unes fantàstiques il·lustracions d'en Sempé que fan encara més bonic el relat. Us el recomano. Aquest llibre val molt la pena... una altra manera de viatjar. I si no us voleu llegir el llibre fa 10 anys van fer l'obra de teatre protagonitzada per l'actor Pep Tosar en un fantàstic monòleg. De tant en tant la van reposant per Barcelona. No perdeu l'oportunitat d'anar-la a veure que val la pena.

La tumba de las luciérnagas

2006-10-05T10:37:00.000+02:00

No l'havia vist i ja en tenia ganes després dels comentaris de tothom. Basada en un conte curt del japonès Akiyuki Nosaka, La tumba de las luciérnagas (1998) explica les dificultats que tenen dos nens per sobreviure al final de la segona guerra mundial. La pel·lícula reflecteix amb força fidelitat el conte de Nosaka. És una pel·lícula molt dura, que fa reflexionar, d'aquelles que tant m'agraden. La història explica com un adolescent ha d'acabar cuidant la seva germana enmig de les misèries humanes en temps de crisi com va ser el final de la segona guerra mundial. No us explico massa res més perquè val la pena veure-la i emocionar-se amb tanta duresa de La tumba de las luciérnagas que per qui no ho sàpiga és una pel·licula de dibuixos animats. Però és molt més expressiva que moltíssimes de les pel·lícules amb actors de carns i ossos. Veieu-la, no us decepcionarà. A mi m'ha deixat molt tocat. Primer vaig veure la peli i després vaig llegir el llibre... no deixo de pensar-hi.

Patagonia argentina (V): Buenos Aires

2006-09-04T13:47:00.000+02:00

Amb l'arribada a Buenos Aires començavem a veure que el viatge arribava a la seva fi. Quina llàstima i quantes coses que ens hem perdut. Ara ho veiem clar. Haguessim necessitat 2 o 3 mesos més. Què hi farem. Bé, encara no s'havia acabat el viatge. Ens quedaven 4 dies a la gran ciutat porteña. Un cop aterrats a l'aeroport de Buenos Aires vam anar al centre. Havíem de trobar un lloc per dormir aquella nit ja que les altres 4 ja teníem un hotel. Gairebé tot estava ple i no volíem marxar del centre. Finalment vam trobar lloc a l'Hotel España regentat per un gallec fatxa anomenat Sr Castro. Ens va començar a donar la pallissa dient-nos que si amb l'Aznar Espanya anava millor i no se quines històries. El vam marginar com vam poder i vam anar a l'habitació a dutxar-nos. Era un hotel dels vells que no havíen estat reformats mai. Horrible. Bé, només havíem de dormir una nit i prou. Vam deixar les maletes i vam començar a caminar per Buenos Aires.

Buenos Aires és una ciutat encantadora amb multitud de coses per conèixer. No m'extendré perquè una ciutat es visita sola perdent-se un pels barris i llocs encantadors. El que sí que faré és recomanar alguns llocs que val la pena visitar (evidentment la part típica de Buenos Aires s'ha de veure: Boca, Recoleta, Puerto Madero, San Telmo, ...):

- llibreries: n'hi ha moltíssimes i recomano l'Ateneo (n'hi ha varies però n'hi ha una que és un antic teatre reformat com una llibreria). Espectacular.

- Cafès entranyables: anàvem a esmorzar cada dia al cafè Tortoni

i sobretot... caminar per la ciutat.

Aquí acaba el viatge que vam fer amb la Clara per la Patagonia i d'on vam portar un regal fantàstic que compartirà amb nosaltres tots els viatges futurs: la nostra filla Jana que va nèixer 9 mesos després del viatge que vam fer a l'Argentina.

Patagonia argentina (IV): Península Valdés

2006-07-04T17:39:00.000+02:00

Una altra gran troballa. La Península Valdés era una de les opcions que ens permetien certa flexibilitat dins del viatge a la Patagonia argentina. En un principi no volíem parar-nos-hi tot i que ens feia certa gràcia avistar les balenes que es concentren en aquella zona.

Vam arribar a Puerto Madryn a les 7 del matí després d'un trajecte nocturn en autocar des de Comodoro Rivadavia. No sabíem massa bé quin era el millor lloc per fer els avistatges així que el primer que vam fer és anar-nos a informar. Per no anar carregats, comencem a estar cansats de carretejar motxilles, anem al primer hotel que trobem i els diem si ens poden guardar les maletes que anem a esmorzar. Cap problema, la gent és molt amable i entenen de seguida de quin pal vas. Després d'esmorzar (facturitas que no faltin) entrem a una oficina d'informació. Sense cap mena de dubte la millor opció és quedar-nos a dormir a Punta Pirámide, el petit poble des d'on surten les embarcacions d'avistatge de les balenes. Península Valdés és un Parc Nacional on per entrar has d'abonar uns pesos cada vegada que hi entres. A més, està a 100 km de Puerto Madryn i no volem perdre aquest temps valuós de transport. Problema: a Puerto Pirámide hi ha molt pocs llocs per dormir i gairebé sempre estan 'full'. Comencem a trucar i res, no hi ha sort, fins que a un dels hospedatges ens recomanen que truquem a un telèfon d'una parella de jubilats que han construït unes petites barraquetes molt maques. Justament els en queda una de lliure. Els diem que hi anem. Ens queda el temps just per llogar un cotxe (la millor opció per recórrer lliurament la Península Valdés de punta a punta) i començar el viatge.

Puerto Pirámide és un lloc molt petit i força turístic, però encantador. Anem primer de tot a trobar-nos amb la parella de jubilats per tancar on dormirem aquella nit. El lloc és fantàstic i són una parella super curiosa. El lloc es diu la Herradura i les barraquetes són meravelloses. Hi estarem molt bé. Deixem les motxilles i sortim per anar a veure les balenes. No volem perdre ni un minut. A la barraca del costat hi ha uns holandesos que fa cinc dies que estan allà. Ahir van avistar atacs l'orques assassines contra els lleons marins al nord de Península Valdés. Això cada cop promet més.

A Ushuaia vam trobar-nos amb un sevillà que ens va recomanar una embarcació petita tipus zodiac de l'empresa Moby Dick. A Puerto Pirámide totes les embarcacions són petites menys una zodiac molt autèntica que s'endinsa mar endins a la búsqueda de les balenes. Aquest és el nostre objectiu.

Un cop localitzada la petita embarcació que ens portarà a tocar de les balenes sorgeix el primer impediment. No podem realitzar l'avistament vespertí. El mar està molt mogut i han tancat la sortida de les embarcacions. No ens queda més remei que esperar-nos a demà. Això d'aturar les sortides és bastant habitual pel vent espectacular de la Patagonia. No ens desanimem i decidim endinsant-nos amb el nostre cotxe llogat per dins de Península Valdés. La nostra pròxima búsqueda són els elefants marins.

Així que ens endinsem per les carreteres de ripio de Península Valdés amb el nostre cotxe llogat. La nostra primera destinació serà Punta Delgada on ens han dit que tot i que no és època podem trobar uns quants elefants marins. Després de 75 km per carreteres de terra arribem a Punta Delgada i ens trobem amb molts turistes i amb massa organització per anar a veure els elefants marins. Ens hem d'esperar 2 hores en un lloc insopit on el vent apreta de valent i on no hi ha res a fer, a part de veure els elefants marins que per ara no ens deixen veure. Aprofitem per menjar una mica de pa amb formatge que hàviem comprat a Puerto Piràmide. Finalment podem baixar penyasegat avall. Anem amb una guia i ens hem d'afegir a un grup de turistes. Quan arribem a baix no hi ha més d'una dotzena d'elefants marins i poca cosa més. Són els que no han tingut forces per marxar ja que ara no és època d'elefants marins a la Península.

Avui no és el nostre dia. No hi ha 'avistaje de Ballenas' sota la caiguda del sol i a més ens hem menjat 100 km de ripio per anar a l'altre punta de món a veure 12 elefants marins. Decidim tornar a Punta Piramide i descansar. Punta Piramide no dóna per massa. Són tres carrers i la meitat de les cases són d'empreses relacionades amb l'avistaje de ballenas. Decidim tornar a can Moby Dick per veure com està la cosa i si demà tindrem més sort. El jefe de l'empresa és molt bon tiu i ens posem a xerrar una estona. Vam comentar-li el tema de les orques i va cridar ajuda a un amic seu taxista que es veu que és un expert en el temps de la península. Ens va dir que no era bona època perquè no està molt calmada la mar, però que demà tindríem el dia tranquil per poder veure balenes però que al nord, a Caleta Valdés on es poden veure les orques faria molt mala mar durant els propers dies. Les orques són gairebé cegues i necessiten una mar molt tranquil·la per poder llançar-se sobre els lleons marins. S'estava fent tard i no teníem massa esperances. Els vam dir que ens quedavem a dormir a Puerto Piramide i ens van animar a anar a dos llocs per ells emblemàtics, un el mirador de Punta Piramide des d'on podríem veure alguna balena i l'altre un lloc per anar a veure la posta de sol a Pardelas. Ens els dos llocs ens van assegurar que estaríem sols.

A partir d'aquí ens va començar a canviar la sort... tot i que després de decidir anar a menjar unes bones vieires ens vam adonar que no teniem massa diners en efectiu i ens tocaria estalviar ja que a Puerto Piramide no hi havia cap banc ni caixer i el més proper estava a 100 km d'allà. A Punta Piramide vam divisar les nostres primeres balenes. Ens vam animar molt perquè tot i que les veiem de lluny era molt espectacular i ja ens imaginavem amb la zodiac a tocar d'aquests immensos animals. La segona excursió del dia va ser anara a veure com queia el sol a la platja de Pardelas. Fantàstic. Estavem absolutament sols en mig de la Península Valdés amb un cel espectacular. Ja no recordavem el matí a Península Valdés i tot ens semblava absolutament encisador. La tornada amb el cotxe des de Pardelas fins a Puerto Pirámide va ser de les de nervis ja que el camí estava en molt mal estat i el cotxe amb el que anàvem no era precisament un 4x4. A més, s'havia fet de nit i no s'haviem massa bé cap on tirar. Finalment vam arribar a Puerto Pirámide. Que seria d'un viatge sense aquestes emocions. A la Patagonia viatjant els dos sols en vam tenir molts de moments d'aquests, però enlloc vam tenir sensació de perill, al contrari, són emocions que cal viure.

Per sopar, després de comptar bé els pocs diners que teníem, vam anar a un petit restaurant a menjar unes veiras gratinades fantàstiques. Per sort, no eren molt cares. L'endemà ens havíem de guardar diners per poder veure a les balenes. Quin desastre seria perdre'ls. Vam dormir fantàsticament bé a dins la cabana i l'endemà ens vam trobar uns croissants i pastissets que ens havia fet la mestressa a fora la porta. Que macos. El germà de l'home que regentava l'Herradura havia fet un llibre de fotos de la Patagonia que ens va ensenyar. Era fantàstic però no teníem ni un duro per poder-ne comprar cap exemplar. En aquell paratge la visa no servia per res. Ja ens anava bé.

L'endemà ens vam despertar molt aviat i el primer que vam fer és sortir a fora per veure si feia vent. El cel estava calmat i a les 7:30 podríem veure les balenes. Vam esmorzar, ens vam despedir del matrimoni i vam anar volant cap a can Moby Dick. El dia anterior vam conèixer una noia vasca que portava un mes a Puerto Piramide sense un duro i cada dia feia avistaments de balenes. Anava cada dia a Moby Dick per donar un cop de mà a canvi que la deixessin pujar en un dels viatges. Erem uns 10 que vam anar directament a la zodiac per divisar les balenes. Les altres embarcacions eren més grans, hi anava molta gent i no s'endinsaven mar endins. Un cop a dins vam adonar-nos que la zodiac dóna un servei a la resta d'embarcacions perquè és més ràpida i pot maniobrar molt més bé. Avisa d'on estan les balenes a la resta de gent. Tot i que és de les coses més turístiques que hem vist a Argentina, entre les empreses hi ha cert companyarisme. El que tenia de bó la zodiac és que podia apropar-se molt i molt a les balenes però sense agobiar-les. En aquesta època de l'any, al novembre, les balenes estan criant a les seves cries ensenyant-los a baixar avall i a fer salts.

El trajecte d'unes tres hores va ser fantàstic. Un no parar de veure balenes saltant, traient les cues, apropant-se a la zodiac, jugant entre elles. Un espectacle que per molt que es pugui haver vist per la tele no té res a veure viure'l en directe. Estavem desbordats i ens sortia la felicitat per les orelles. El primer ensurt ens el va donar una petita balena que va passar just per sota nostra i que amb l'esquena ens va girar la zodiac completament. Tot i l'ensurt no hi havia cap mena de perill... nosaltres sabiem nadar i a més anàvem equipats amb uns salvavides molt aparatosos. El segon ensurt va ser quan en Fernando, el capità, ens va dir que veia un moviment estrany a uns cent metres d'on estavem nosaltres, com si hi hagués alguna cosa que s'estigués movent compulsivament. Va dirigir la zodiac cap allà i vam veure un tros de corda que estava surant i una balena petita que fugia. Ara ve una d'aquestes històries de viatges que tant agrada d'explicar i que omplen d'orgull. En Fernando va començar a estirar la corda per treure-la del mar davant les mirades de tots els que estavem dins de la zodiak. Com que era molt llarga i vaig veure que començava a estar cansat, no vaig dubtar a rellevar-lo i començar a estirar (curiosament ningú més s'hi va afegir). Vam treure molts metres de corda pesant pel pes de l'aigua i al final de tot, quan ja no podia més, va aparèixer l'ancora d'un vaixell que ens va costar lo seu pujar-la dins la barca. En Fernando va estar-me enormement agraït i durant les dues hores que ens quedaven de travessia vaig ser el passatger preferent. M'anava indicant per on apareixerien le balenes i encarava l'embarcació a favor meu per tal que pogués tenir les millors vistes. Les fotos que en tinc són espectaculars, però el que vam veure em va encantar. Al final ens vam despedir i li vaig cedir els meus 20 metres de corda i la part de l'ancora que em corresponient segons la llei del mar. D'aquí, un noi del poble en faria figures que podríen vendre als turístes per uns quants pesos.

Ja us podeu imaginar com vaig passar el dia. Estava eufòric i amb ganes de quedar-me en aquell poble de per vida. El problema és que no teníem diners i no ens podíem quedar allà. Ara ens arrapentiem de no haver-nos preparat una mica més i no haver anat a un caixer a treure diners a Puerto Madryn. Teníem ganes de quedar-nos un parell de nits més i de tornar a fer un parell d'avistajes de balenes. Volíem fer el de la tarda quan cau el sol que diuen que és espectacular. Però no podia ser. L'endemà al matí teniem bitllets d'avió per volar a Buenos Aires. Vam decidir aprofitar el dia i com que el diposit de benzina el teníem gairebé ple vam decidir fer quilometres.

Próxima destinació Caleta Valdés. A veure si teníem sort i veiem alguna orca. Ja ens havíen dit que el mar estava una mica mogut al nord i que les orques volen calma, però no teníem res millor a fer. Caleta Valdés és un paratge molt bonic, amb unes llargues platges i amb uns penyasegats molt profunts. I descansant a la sorra unes bones manades de lleons marins que es banyaven amb cautela. El dia acompanyava, però amb el fort vent que feia ja vam sospitar que d'orques no en veuríem. A canvi vam veure uns quants pingüins que gairebé vam poder tocar ja que teníen el niu molt a prop d'un mirador i s'acostaven molt. A més, una altra aventatge, a Caleta Valdés gairebé no hi havia turístes. Allà ens vam estar fins a mitja tarda. Havíem d'espavilar-nos perquè havíem d'anar a dormir a Trelew des d'on volaríem l'endemà a Buenos Aires. A més, havíem quedat a les 21h a Trelew per tornar les claus del cotxe que teníem llogat. De tornada vam trobar a un home que estava fent dit. El vam pujar i el vam portar fins a Puerto Pirámide. No era molt enraonador, però ens va explicar que treballava d'esquilador i que anava d'hacienda en hacienda esquilant les ovelles.

Vam donar un cop d'ull a la bahia de Puerto Pirámide que tantes bones estones ens havia donat i vam reempendre el viatge cap a Trelew. Ens esperaven 2 hores de cotxe per aquelles carreteres de rectes infinites. Un cop a Trelew, vam tornar les claus del cotxe, vam trobar allotjament (una pensió de mala mort), vam anar a comprar pa i formatge al super de sota i vam tancar-nos a l'habitació. Teníem ganes d'estar sols i no volíem circular per Trelew, no feia pinta de ser una ciutat massa bonica. L'endemà al matí vam aixecar-nos i vam anar al petit aeroport de Trelew. Arribaríem a Buenos Aires al migdia.

Patagonia argentina (III): La Patagonia atlàntica i central

2006-06-08T16:21:00.000+02:00

Comodoro Rivadavia és la ciutat petrolera d'Argentina. Situada a la costa atlàntica, tota aquesta zona està plena de pous petrolers. És una ciutat de negocis i per tant rica. Nosaltres només estaríem a Comodoro Rivadavia el temps just per dormir-hi i per llogar un cotxe per recòrrer la Patagonia atlàntica i central. Primer problema, trobar un lloc per dormir. Tot estava full i no seria fàcil recorrer aquella ciutat amb les motxilles en busca d'allotjament. Finalment vam trobar una habitació en un dels molts hotels que té la ciutat. Per sopar, el taxista que ens havia dut des de l'aeroport fins al centre de la ciutat ens havia recomanat un tenedor libre dels populars, Los tres chinos.

L'endemà ens vam aixecar aviat per tal de buscar un cotxe el més ràpid possible i fugir de la gran ciutat. No ens motivava gens quedar-nos a Comodoro Rivadavia i la nostra intenció era continuar veient la immensitat de la Patagonia Argentina. Finalment vam trobar un cotxe petit, un Ford Ka que ens havia d'aguantar molts kilometres en tres dies. La intenció era rècorrer dues de les mítiques carreteres que creuen Argentina de nord a sud, la Ruta 3 i la Ruta 40. Ens esperavem molts kilometres en cotxe per llargues carreteres solitàries.

La Ruta 3 voreja la costa atlàntica. El tros (uns 400 km) que volíem fer era una de les parts més maques de l'atlàntic. No sé si heu vist Historias Mínimas, però aquest és la part que volíem recòrrer de la Ruta 3. A més, el temps era fantàstic i els dies eren molt lluminosos. Des del moment que vam deixar Comodoro Rivadavia vam anar trobant llocs fantàstics, Rada Tilly, Caleta Oliva i el petit poble de Fitz Roy que serveix d'escenari per la fantàstica película de Carlos Sorín. Les carreteres eren llargues rectes kilomètriques on cada mitja hora ens creuavem amb algun cotxe. Era fantàstic i estavem encantats amb haver escollit realitzar aquesta part de la Patagonia no molt coneguda. A Fitz Roy vam desviar-nos per anar al petit poble de Puerto Deseado, a 200 km de tot. Allà va dormir i vam descansar una mica de cotxe.

L'endemà vam tornar a agafar el cotxe. El destí era creuar d'est a oest tota l'Argentina (uns 500 km) i arribar-nos fins a la frontera amb Xile. Mica en mica vam anar circulant per les carreteres mítiques de l'Argentina, passant per pobles de la Patagonia profunda molt característics. Vam fer els nostres primers 150 km per carreteres de ripio. Segurament el Ford Ka no era el millor vehicle per circular per aquelles carreteres i la nostra velocitat va baixar en picat quan vam tocar el ripio. Havíem de cuidar la mecànica. Qualsevol accident en aquelles carreteres era quedar-se tirat durant hores i hores. Els rètols de la carretera generaven repecte: 'Sea solidario con los accidentados'.

En aquesta part de l'argentina trobem quantitat d'ovelles i guanacos que van tant pantxos per la carretera. El terreny és descaradament seu. El paisatge va canviant aleatòriament i en funció dels rius que van creuant la Patagònia. També una de les característiques d'aquestes carreteres són la quantitat de capelletes engalanades que et vas trobant de llegendes com el Gauchito Gil o la Difunta Correa. Són capelles que la gent va adornant i van deixant ampolles d'aigua. Una de les capelles la trobareu a la imatge del titol del blog. Aquesta foto és de la costa atlàntica entre Rada Tilly i Caleta Oliva.

Vam arribar al poble de Perito Moreno, a 50 km de la frontera amb Xile. Allà dormiríem. Era un poble molt petit on només dues velles fondes permetien poder dormir-hi. Un cop contractat l'allotjament vam arribar-nos fins a Los Antiguos, un poble molt petit que va frontera amb Xile. El llac Buenos Aires ens va permetre descansar una mica del trajecte i contemplar una fantàstica posta de sol.

L'endemà ens esperava la mítica Ruta 40. Primer de tot ens havíem d'informar de com estava la Ruta. La Ruta 40 és tota ella de ripio i ens havíen dit que quan plou és impracticable i clar nosaltres anavem amb un Ford Ka. Ara començavem a penedir-nos de no haver agafat un cotxe més gran, ens oferien un 4x4, però l'economia no estava per aquests excessos. Llogar un cotxe a l'Argentina és molt complicat i car. A més tens un límit de km per dia que nosaltres havíem marginat directament (ja ens ho trobaríem ja) i havíem de deixar el cotxe a Comodoro Rivadavia. Per tant la nostra ruta per la Patagonia en cotxe començava i acabava a la ciutat petrolera. Havíem traçat un trajecte circular que ens permetia circular per bona part de la fantàstica Patagonia Central. Els gairebé 300 km que vam fer per aquella carretera amb el cotxe que havíem llogat ens van fer patir molt, però alhora vam disfrutar moltíssim d'aquella carretera. Van ser 300 km anant a 40-50 km per hora on no ens vam creuar amb cap cotxe. Era fantàstic. Estavem sols a la Patagonia. El somni de molta gent.

Vam arribar a l'encreuament on deixaríem la mítica Ruta 40 per agafar ja una carretera asfaltada que ens duria 300 km enllà a Comodoro Rivadavia. Vam tenir temps per desviar-nos per anar a veure un dels Bosques Petrificados que hi ha per la Patagonia. Impressionant. En mig de la patagonia un bosc d'arbres de pedra en un paisatge lunar.

Vam arribar a Comodoro Rivadavia amb el temps just per retornar el cotxe Pobre... l'havíem deixat una mica brut i atrotinat, però l'important per ells era que no havíem trancat cap vidre. És bastant habitual que en les carreteres de ripio alguna pedra impacti en algun vidre.

A la nit agafavem un autocar que ens portaria cap a Puerto Madryn des d'on avistaríem les balenes de Península Valdés.

Patagonia argentina (II): Parc Nacional de Los Glaciares

2006-05-15T15:31:00.000+02:00

El viatge va continuar deixant Tierra del Fuego i volant cap a Rio Gallegos. Allà ens vam espavilar per trobar un bus que ens dues cap a El Calafate. Havíem de travessar tota la Patagonia d’est a oest i passar de la costa atlàntica a les muntanyes andines. A l’estació d’autobusos tot mirant amb quina companyia podríem anar, ens vam trobar amb els típics excursionistes de muntanya. Anaven a El Chalten paradís del trekkin, 200 km més al nord de El Calafate. Nosaltres també hi volíem anar, però començàvem a veure que ens faltaven dies. Primer paràvem a El Calafate a veure els Glaciars i llavors ja ho veuríem. Ja a dins del bus, vam poder batejar a els típics excursionistes de muntanya. Tots anaven vestits de forma similar, botes de muntanya, pantalons d’aquells que sembla que tenen pedaços (que per cert... jo també en tinc uns), i camisa de quadres. A partir d’aquell moment, aquesta indumentària s’havia convertit amb el ‘vestit Chalten’.

El viatge va ser una mica pesat perquè el bus era bastant dolent. Clar, vam optar per l’opció barata i s’havia de notar. A més, vam passar per carreteres de ripio que alentia la marxa. Un cop a El Calafate i carregats amb les motxilles vam començar la búsqueda d’allotjament. A la mateixa estació ens van donar informació i hi havia tres o quatre persones repartint propaganda d’albergs i hotels. Vam optar per un alberg que un cop allà ens va sorprendre per lo modern i gran que era. Estava bé perquè tenia una cuina comunitària on poder menjar quelcom. No podíem perdre temps i vam demanar informació per anar a veure els glaciars. Encara teníem esperances d’anar a El Chalten i poder caminar fins a la base del mític Fitz Roy. El Calafate és una població molt turística que aprofita al màxim el factor glaciars.

L’endemà mateix ens hauríem d’aixecar a les 6 del matí per anar a el Parc Nacional de los Glaciares. Una excursió organitzada d’un dia sencer veient els espectaculars glaciars en vaixell per dins dels llacs. Senzillament espectacular. Mai havíem vist quelcom similar i a més el dia va ser fantàstic amb un sol esplèndid que donaven als glaciars un fantàstic color blavós. Això si, amb les ganes de no perdre cap de les vistes espectaculars, vam estar-nos des de les 8 del matí a primera línia i estàvem congelats. El dia s’ho valia, i a mig matí el sol ja ens va calentar. Allà mateix vam veure que no aniríem a El Chalten perquè preferíem veure més gel que muntanyes. Amb tots els respectes pels Andes, el gel ens semblava més novedós i espectacular. No ho havíem vist mai i ens va impressionar.

Vam veure tres glaciars, entre ells l’Upsala que és el glaciar més gran que existeix. Tot i l’espectacularitat del glaç és trist veure la marca d’on arribaven els glaciars fa només 10 anys. Vam acabar l’excursió amb una petita caminata que ens va dur fins al Lago O’nelli. La vista ens va meravellar. Una calma absoluta en aquell llac, ple de gel, on hi morien 4 petits glaciars. La meva imatge de Silenci.

El dia va ser llarg i vam arribar tard a El Calafate. Per sopar vam descobrir un petit lloc amagadet on feien unes empanades criollas boníssimes. L’endemà vam anar pel nostre compte a veure el Glaciar més conegut del món, el Perito Moreno. Actualment és un dels pocs glaciars que continuen avançant i és conegut perquè es pot veure des d’uns miradors arran de terra. De fet, gairebé el pots tocar. Cada quatre anys el glaciar arriba a l’altra riba (on hi ha els miradors) i tanca el fluxe dels dos llacs que es comuniquen just on hi ha el Perito Moreno. La pressió de l’aigua fa que es vagi trencant espectacularment per tornar a obrir el pas. Aquest fet es repateix cada 4 anys. Realment, molt maco de veure.

Havíem de reorganitzar-nos i tornar a planificar el nostre viatge. Allò ens estava agradant molt i veiem que no tindríem prou temps per veure-ho tot. Definitivament havíem renunciat a El Chalten i a Iguazú (voliem finalitzar allà la nostra aventura). El nostre viatge deixava de tenir el títol Argentina per prendre el nom de La Patagonia Argentina. La immensitat d’aquest país no es pot visitar en 3 setmanes. Després de El Calafate volaríem cap a Comodoro Rivadavia a la costa atlàntica.

Patagonia argentina (I): Tierra del Fuego

2006-04-24T15:50:00.000+02:00

Tens més bons records de l'últim viatge. Cada vegada estàs més preparat i cada viatge supera l'altre. Però segurament la limitació de la memòria fa que l'últim es recordi més. Amb el viatge a l'Argentina que vam fer amb la Clara el novembre del 2004 en guardem molt bons records. És el millor viatge que hem fet i el que vam viure és molt espectacular. A més, d'Argentina vam tornar amb el que per ara és el millor regal de la nostra vida.

Situem-nos. El viatge per la Patagonia és un viatge per veure i viure la naturalesa. Tot i que la gent és molt amable, vam estar moltes hores viatjant sols sense trobar ni conversar amb ningú. Els argentins han patit moltes decepcions econòmiques que fan que intentin obrir-se directament i vulguin saber de tots els llocs del món on tenen familiars que han emigrat en busca d'un futur millor.

Tal i com dic, aquest viatge és un viatge de naturalesa. La immensitat de la Patagonia fa que existeixin multitud de patagonies diferents. No té res a veure la Patogonia central, de la Patagonia andina, de la Patagonia atlàntica o de la merevellosa Tierra del Fuego.

Vam arribar a Buenos Aires després de 14 hores de vol. Vam arribar amb una hora de retard i havíem d'anar a l'altre punta de la ciutat a l'altre aeroport de Buenos Aires per agafar l'avió que sortia dues hores després direcció Ushuaia. Un cop passats els nervis i caos de l'arribada (l'entrada a l'Argentina és una mica caòtica) i comprovar que arribaríem a temps d'agafar l'avió cap a Ushuaia, vam dinar un petit entrepà i ens vam preparar per iniciar el viatge.

Després de tres hores volant i amb unes vistes aèries de tota la Patagònia vam arribar a l'aeroport d'Ushuaia. És espectacular la imatge aèria que es té quan s'arriba a Tierra del Fuego. Veus les muntanyes nevades al costat mateix del mar i la ciutat que s'estira al mig. La pista d'aterratge molt curta i envoltada per mar. A Ushuaia teníem reservat el dormir en un petit alberg d'una parella molt jove. Feia molt poc que l'havien obert i estàvem gairebé sols.

Vam estar 4 dies a Tierra del Fuego. Realment és un lloc que mereix un viatge a part, però la nostra començava allà i no teníem molts dies. Un dia de caminates pel meravellós Parc Nacional de Tierra del Fuego, on acaba la Ruta 3 que comença a Alaska (18.000 km de carretera). El segon dia de visita pel canal Beagle entre les muntanyes de Xile a una banda i les d'Argentina a l'altra. El tercer dia de mig descans a Ushuaia. Clar, entre mig molt de cordedo i asado. Vam descobrir el concepte de restaurant 'Tenedor libre' on t'atiborres de menjar (carn bàsicament) per quatre duros. El quart dia vam llogar una Vennette i vam anar a l'estancia Haberton, construïda i habitada pels primers colons i on encara avui hi viuen descendents directes d'ells, però que ja no es dediquen a les ovelles sinó a l'explotació més o menys turística d'aquesta estancia. Les condicions de vida són molt dures. Haberton està a 85 km d'Ushuaia i per arribar-hi has de fer uns 40 km de ripio (carreteres de terra) i a l'hivern queden completament incomunicats.

Tierra del Fuego va servir de presó per els presos més perillosos d'Argentina a principis de segle XX. De Fet Ushuaia és una ciutat que va ser construïda pels mateixos presos que un cop complerta la seva condemna s'hi quedaven a viure. De fet la presó encara es pot visitar, serveix de museu i d'equipaments culturals per la ciutat. S'hi pot veure les condicions extremes en que malvivien i un s'hi pot imaginar la duresa dels hiverns. Nosaltres hi vam ser a principis de la seva primavera i no vam passar dels 6 o 7 graus i de fet cada dia nevava a les muntanyes que envolten Ushuaia.

Haver estat a uns dels llocs habitables més al sud del món és quelcom màgic. La llum és molt especial i xoca veure com unes muntanyes de més de 2000 metres moren gairebé al mar mateix.

Der Siebente Kontinent (El septimo continente)

2006-04-19T12:53:00.000+02:00

Us recomano enormement que us mireu la primera pel·lícula que va fer Michael Haneke l'any 1989. Explica un viatge per la vida cap a la mort. Intentaré no donar-vos massa informació sobre l'argument, però val molt la pena veure-la.

Una pel·lícula que ens ensenya com allò material no ho és tot i que sense 'ganes', coherència, principis,... potser no val la pena viure. La família que retrata Haneke és perfecte, ho tenen tot, diners, salut, amor. Només els falta una cosa: motivació.

Haneke utilitza excel·lentment els llargs plans fixes, els silencis, les imatges sense diàlegs i sobretot els plans negres que trenquen les seqüències i magnifiquen la tragèdia que mica en mica es veu a venir.

Al final, la mort serà la sortida escollida per sortir de la cosificació, de la rutina diària a que estem habituats. Una decisió plenament reflexionada i argumentada. Impressionant les escenes finals on no es veu cap imatge explicita de la violència de l'acte, però s'intueix tot. El nus a l’estómac està garantitzat i al final us quedareu completament destrossats.

Aquest viatges m'ha fet recordar els llibres dels filòsofs grecs i la seva defensa aferrissada del suïcidi. Un acte plenament respectable i acceptat per la societat grega del moment. El suïcidi és un tema que sempre m'ha interessat moltíssim, bé, no tant el suïcidi sinó el final de la vida, la mort. Si un no viu virtuosament, la vida no val la pena viure-la i el millor que es pot fer és acabar-la. També recordo un aforisme de Miguel Torga que diu així: El suicida no es un hombre que odia la vida, como puede parecer a primera vista. Por el contrario, es un hombre que quiere prolongarla de cualquier forma, aunque sea en el remordimiento de los demás.

Vulguem o no, el viatge de la vida ens porta directament cap a la mort. És la nostra obligació viure-la al màxim perquè la fi d'aquest viatge no està programat.

L'estany de Banyoles

2006-04-13T11:06:00.000+02:00

Banyoles no és un viatge, sinó un punt de sortida de molts viatges i una tornada recurrent. Tot surt de Banyoles i tot torna a Banyoles. Una relació d'amor i odi, de divertiment i avorriment, de ganes d'estar tranquil i de ganes de no estar-hi, de marxar i d'arribar,...

Aquest viatge de viatges el començarem a Banyoles, lloc on he nascut i crescut, però també lloc des d'on he fugit. Ara bé, no es pot fugir eternament de Banyoles. La màgia de l'estany fa que un s'hi senti abocat de ple i els records viscuts i amics, fan que aquesta ciutat sigui el centre de tot l'univers Saraia.

Aquest blog no vol ser només un blog de viatges (que també) sinó que vol ser una sèrie de reflexions sobre diferents experiències de viatges físics, mentals, presencials o virtuals. Alguns viatges aniran desvinculats de les coordenades d'espai i temps.

Banyoles ha contribuït a aquests viatges. Hi ha hagut moltes experiències que han sorgit d'aquest fantàstic poble on la tranquil·litat que podeu observar en les fotos que us he penjat n'és la principal característica.